“La bohème, la bohème, ça voulait dire on est heureux”, canta Charles Aznavour en la seva famosa cançó que enyora el París bohemi de finals del segle XIX. Els violins responen al piano i la veu s’entristeix a mesura que avança i recorda tot allò que la ciutat ja no és. La cançó d’Aznavour ens fa pensar que els barris passen de moda, però el bon art que els representa, no. Quants hem vist quadres que evocaven un Montmatre ple d’artistes a la recerca de la modernitat i hem desitjat visitar-lo, però només havent-hi posat un peu hem sabut que nosaltres mateixos som la massa que destrueix allò que un dia va ser genuí i que, de totes maneres, avui ja no existeix.
